No cal llegir a H.G. Wells.
Voleu viatjar al passat dels nostres barris? Doncs pugeu a la nostra màquina del temps. Veniu a l’Arxiu!!!
"Tots tenim la nostra pròpia màquina del temps: el passat son els records i el futur són somnis” (Jeremy Irons)
↧
TORNEM EL DIMARTS DIA 18!!!
↧
ACADEMIA “MOYA CLUA”
Todo empezó cuando visioné una fotografía, a través de un grupo en Facebook, “Fotos de La Guineueta por décadas”, donde se puede observar a una familia con 5 miembros. Detrás de la familia se observaba un letrero, bien colocado en la parte alta, que me llamó poderosamente la atención. El letrero que aparece en la foto era esquemático: “Moya Clua”. Inicialmente pensé que se trataba de alguna oficina electoral, de aquellas elecciones al llamado Tercio Sindical y Familiar, que se habían realizado en alguna ocasión por aquella década. Pronto me hicieron salir del error, ya que se trataba de una academia que había funcionado durante unos años en La Guineueta. Me llamó la atención que se le pusiera a la citada academia, el nombre de una persona en activo, y me tomé un cierto interés, por lo que había sido de la academia, de la que han ido apareciendo varias fotos y los recuerdos impagables de una alumna, María González Moreno, que pasó por sus aulas, hace ya varias décadas.
A mediados de la década de los años 60, se abrieron una serie de academias privadas, instaladas en los bajos de cualquier edificio, que ante la carencia existente en materia de educación, cubrió una función social, que en muchos casos, como ha sido las varias academias “Molina” que hay diseminadas por la Guineueta, el “Liceo Europa”, el “Liceo Luz”, sito en Casals Cuberó con Legazpi, y otros, no se ha tenido en cuenta, a la hora de pasar histórico balance.
La academia “Moya Clúa”, se abrió cuando el barrio de La Guineueta se fue poblando de recién llegados, y debió de cerrar cuando fueron aumentando las plazas escolares, a nivel municipal y a instituciones religiosas que se implantaron en diferentes barrios. En “La Vanguardia Española” del 16 de enero de 1970 se publicaba el estado de los 41 grupos escolares que estaban en marcha, varios de ellos por la zona del actual Nou Barris, y se tenían que finalizar antes de finales de 1971. La academia “Moya Clúa” estaba situada en los bajos del edificio de 15 plantas, un rascacielos en el cruce de Valldaura con Favéncia, que ocupó los números 111-1115 de Valldaura y 62 de Favéncia. Pocos rastros originales quedan después de tantas reformas, a pesar de que sólo han pasado sobre los 45 años. Algunas fotografías nos ayudaran a recordar la situación.
Puerta de entrada de la clase de los niños
La academia constaba de dos clases una de niñas y otra de niños, de diferentes edades con un único maestro por clase. El director y propietario era el Sr. Cano. La entrada de los niños estaba en el lateral, en la esquina con Favéncia. La entrada de las niñas estaba justo enfrente de la entrada de los vecinos, en el interior que divide las dos isletas. A continuación, en el interior, se encontraba el Bar “Ibiza”, al frente del cual estaba el Sr. Angel. Al lado de la puerta de entrada vecinal había un colmado regido por el Sr. Manuel, que hoy con la persiana bajada, se mantiene con el cartel de “Se alquila”. A continuación estaba la clase de los niños, con la puerta de entrada que aparece en la foto. Una profesora que es recordada es la Srta Luque.
Arriba: el director Sr. Cano y sus alumnos. Abajo: foto actual
Pero tras estos datos de la situación de la academia, quedaba algo para contar, según mi punto de vista: Quién era Moya Clúa?
PEDRO MOYA CLÚA
Barcelona (C. Muntaner nº 220), 26 de junio de 1918. Era hijo de un jornalero originario de Saldón (Teruel). Era el segundo de tres hermanos. Fue movilizado por el Ejército de la República en la llamada “Quinta del Biberón”. Había trabajado de mozo de almacén en “Can Vicens Ferrer”. Fue despedido después de la Guerra Civil. Encontró trabajo en una fábrica de vidrio, sita en la Plaza del Peso de la Paja. Allí fue elegido enlace sindical en las primeras elecciones sindicales dentro de la CNS, a finales de la década de los años 40. Anteriormente había militado en la UGT. Algunos antiguos militantes sindicales, principalmente de la CNT, a título personal, aprovecharon esta grieta que el Régimen ofrecía para introducirse en el organigrama de la CNS, la Central Nacional Sindicalista, el Sindicato Vertical del Régimen franquista. Los dirigentes sindicales franquistas vieron con buenos ojos la llegada de antiguos sindicalistas no radicales, a la estructura de la CNS. Deseaban que destacados líderes cenetistas ocupasen cargos en la CNS.
El caso de Pedro Moya Clúa fue de los que destacaron y tuvieron un cierto poder dentro del área sindical, a nivel de Barcelona. Se rodeó de colaboradores ugetistas. El sindicalismo pagaba las dietas, viajes, piso, empleo para los hijos, otras mil cosas...así compraban voluntades.
Quién lo conoció opinaba que su actuación no fue ni mala ni buena, sino un acomodado que llegó muy alto. Se propuso que los enlaces sindicales accedieran a cargos en los Consejos de Administración de las empresas. Fue el introductor de que los jubilados cobrasen por las entidades bancarias. Tenía su particular manera de hacer justicia. Existe la anécdota de que cuando iba con el ministro a alguna reunión de la OIT, a Europa, el ministro le llevaba la cartera, ya que el cargo de Moya Clúa era vitalicio y el del ministro no.
Miembro de las Cortes, como representante del Tercio Sindical, desde el 13 de mayo de 1949 hasta el 30 de junio de 1977, fecha en que se autodisolvieron las Cortes franquistas. Prueba de su poder fue que el 14 de septiembre de 1949 fue recibido por el Gobernador Civil de Barcelona, Baeza Alegría, al frente de una representación del Sindicato Provincial de la Construcción, Vidrio y Cerámica.
Fue recibido en audiencia por el Jefe de Estado, el 16 de febrero de 1972, en su calidad de Secretario 3ª de las Cortes y Presidente de la Unión Nacional de Trabajadores y Técnicos del Sindicato Nacional de Vidrio y Construcción.
Muy condecorado. Entre sus numerosos cargos hay que destacar el de Presidente Nacional de Montepío, Presidente de la Asamblea Provincial de Mutualidades, Presidente de la Sección Social del Sindicato de la Construcción de Barcelona. Tuvo un alto cargo en la Residencia Sanitaria “Francisco Franco”. Falleció en su domicilio de Barcelona el 1 de julio de 1979.
Roberto Lahuerta Melero
↧
↧
El Barça és més que un club... A NOU BARRIS
Enguany, es compleixen cinquanta-cinc anys de la construcció de la catedral del Futbol Club Barcelona per excel·lència: el Camp Nou. I ara, la qüestió a plantejar és què caram té a veure el Barça amb Nou Barris. Doncs bé, per increïble que pugui semblar, aquest club va aconseguir escriure breument un trosset de la seva història per terres del què avui dia és el nostre districte.
Quan el club es va fundar a l’any 1899, disposava d’un camp de futbol en el desaparegut Velòdrom de la Bonanova, al costat del Turó Park (1899), i a l’any següent, es va traslladar al costat de l’Hotel Casanovas, en terrenys on ara hi ha erigit l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. I el segon canvi, és a dir, en el tercer camp, cal explicar una història que va passar a Nou Barris.
En aquells temps, el Futbol Club Barcelona comptava amb 51 socis que abonaven una quota mensual de dues pessetes, o sigui, 22 pessetes a l’any. S’iniciava la nova temporada l’any 1901, i poc abans de començar, l’entitat havia rebut la comunicació que havien de marxar del seu emplaçament perquè s’havien d’iniciar les obres de construcció de l’esmentat hospital. Aleshores, cercant terrenys, calia trobar un espai ben comunicat amb el centre de la ciutat que permetés als socis i simpatitzants la possibilitat de traslladar-se còmodament amb transport. Finalment, aquest espai es va trobar i es va llogar, amb un caràcter provisional mentre no hi hagués un altre lloc millor.
Localitzar exactament on era el camp del Barça a Nou Barris no ha estat una tasca fàcil. Les fonts d’informació no acabaven d’aclarir-ho i sovint es trobaven contradiccions. Però finalment, segons la documentació consultada i el testimoni evident de les poquíssimes fotografies existents al respecte, se sap que el camp es va construir darrera de la masia de Can Sabadell, casalot emplaçat sobre els actuals terrenys ocupats per la cotxera de metro i la parròquia de la Mare de Déu de Fàtima, molt a prop del carrer de Peñalara i el passatge de Grau. La proximitat relativa amb el passeig de Maragall permeté bones comunicacions amb transport. Així, els assistents als tornejos de futbol agafaven el tramvia d’Horta i baixaven a “Els Quinze”, caminaven uns quants metres cap amunt i travessaven el pont sobre la riera d’Horta.
L’adequació del camp, que feia 110 metres de llarg per 80 metres d’ample, es va fer seguint criteris considerats força moderns i innovadors en aquells temps, orientat de manera que la llum solar no fes nosa als futbolistes mentre jugaven. Per iniciativa de qui havia estat el capità de l’equip, Ernest Witty, es va intentar sembrar gespa, tot seguint l’exemple dels camps de futbol anglesos, però es va haver de renunciar a la idea perquè econòmicament era molt cara de mantenir. Així, doncs, el terrenys devia de ser de terra esplanada d’on s’extraurien prèviament abans de cada partit totes les pedres i herbes que per allí hi haguessin escampades per a evitar molèsties als jugadors. La tasca la feien els mateixos jugadors, els quals, de passada, carregaven amb les porteries i fins i tot en Hans Gamper marcava les línies amb la regadora de calç. Hi havia un accés per al públic assistent i per als carruatges, sense taquilla, de manera que als espectadors no se’ls cobrava entrada.
Les obres de construcció tingueren un pressupost al voltant de les 1000 pessetes, llavors considerada una quantitat considerable. La inauguració oficial del nou camp tingué lloc el 23 de novembre de 1901, amb un partit entre el Futbol Club Barcelona i una colla de mariners del vaixell anglès Calliope, amarrat al port de Barcelona. El resultat va ser favorable al Barça per 4-0, amb tres gols marcats per Hans Gamper, la principal figura de l’equip. Mereix destacar-se que es van estrenar les primeres xarxes per a les porteries, que posaren fi a les discussions i les incidències sorgides sobre si la pilota havia entrat o no.
Era l’època que l’uniforme de l’equip el conjuntava una camisa de màniga llarga de dos colors, el blau i el grana, alternant-los a les mànigues, i pantalons blancs. En termes esportius, hi havia una diferència de nivell de joc entre els estrangers que treballaven a la ciutat i jugaven per afició i els jugadors nacionals que no estaven familiaritzats amb el control de la pilota, aleshores més pesant que les actuals. A més de Hans Gamper, una altra figura destacada de l’època fou Udo Steinberg.
Durant la temporada 1901-1902, el Barça va guanyar la Copa Macaya (el primer títol oficial de la història) i el Campionat de Catalunya, tot batent un rècord, sense haver empatat ni perdut cap partit i amb un balanç de seixanta gols a favor i dos en contra. Al maig de 1902, amb motiu de les festes de coronació del rei Alfons XIII es va celebrar el primer campionat nacional amb un primer partit contra el Madrid, el qual van derrotar per 3 gols a 1. però el trofeu peninsular va anar a parar a mans del Vizcaya, un equip format per una selecció de biscaïns que no existia legalment. L’expectació que generava en Hans Gamper va fer que alguns dels partits hi assistissin fins a 10000 persones.
Jugadors:
ALBÉNIZ, ALMASQUÉ, ARTURY, CHOWN, CONARRE, GARCÍA, LASARTE, LEASK, MORRIS II, MORRIS III, QUIRANTE, RIBA, SUNYÉ, GREEN, MEYER, STEINBERG i VINDERKHER.
Partits jugats al camp de Can Sabadell:
23-11-1901 AMISTÓSBARCELONA-GALLIOPE 4-0.8-12-1901 AMISTÓSBARCELONA-CATALÀ 4-1.22-12-1901 COPA MACAYABARCELONA-ESPANYOL 7-0.29-12-1901 AMISTOSBARCELONA-CATALÀ 8-0.1-01-1902 COPA MACAYABARCELONA-UNIVERSITARI 8-0.6-01-1902 COPA MACAYABARCELONA-HISPÀNIA 4-2.19-01-1902 COPA MACAYABARCELONA-ESPANYOL 4-0.2-02-1902 COPA MACAYABARCELONA-UNIVERSITARI 9-0.16-02-1902 COPA MACAYABARCELONA-CATALÀ 12-0.9-03-1902 COPA MACAYABARCELONA-HISPÀNIA 1-0.23-03-1902 COPA MACAYABARCELONA-CATALÀ 15-0.
La temporada 1902-1903 fou conflictiva, ja que el club es va negar a formar part de la Federación Gimnástica Española perquè aquesta pretenia el control sobre tots els clubs esportius i prohibia l’alineació de jugadors estrangers. Per fer-hi front, es va constituir l’Associació Catalana de Foot-Ball que agrupava els principals clubs catalans de futbol, que funcionava com un organisme d’interclubs i que importà d’Anglaterra el reglament de joc del futbol, que després es va traduir. A més, es va crear la Copa Barcelona, que el Barça va guanyar. Aquest trofeig el van haver de pagar els mateixos socis barcelonistes (aleshores uns 250) a 2,40 pessetes per persona. Tots els particfipants van rebre un premi: medalles per als tres primers, una bandera de linier per al quart, una pilota de reglament per al cinquè, uns guants de porter per al sisè, una manxa per al setè i un xiulet per al vuitè.
Jugadors:
ARÉVALO, CASTELLÀ, CASTILLO, CATPBELL, COSTAL, GAISSERT, GUARDIOLA, UTIERREZ, HARRIS II, JOHNSON, JORRO, LASSALETA, MARÍN, MASCARÓ, PAMIES, RENÉ, FISCHER,GAASS i HERESFORD.
Partits jugats al camp de Can Sabadell:
2-11-1902 AMISTÓSBARCELONA-IRISH 0-1. 9-11-1902 AMISTÓSBARCELONA-CATALÀ 3-1. 16-11-1902 AMISTÓSBARCELONA-UNIVERSITARI 2-1. 23-11-1902 AMISTÓSBARCELONA UNIVERSITARI 5-2. 30-11-1902 COPA MACAYABARCELONA-HISPÀNIA 2-0. 21-12-1902 AMISTÓSBARCELONA-CATALÒNIA 5-0. 28-12-1902 AMISTÓSBARCELONA-X 1-0. 01-01-1903 AMISTÓSCATALÒNIA-BARCELONA 0-16. 11-01-1903 COPA BARCELONABARCELONA IBÉRIA 7-0. 18-01-1903 AMISTÓSIRISH -BARCELONA 1-9. 25-01-1903 COPA BARCELONABARCELONA-CATALÀ 2-1. 01-02-1903 COPA BARCELONABARCELONA-X 13-0. 08-02-1903 COPA BARCELONABARCELONA-INTERNACIONAL 6-0. 1-03-1903 COPA BARCELONABARCELONA-HISPÀNIA 6-1. 8-03-1903 COPA BARCELONABARCELONA-ESPANYOL 2-2. 16-03-1903 AMISTÓSBARCELONA-GALLIOPE 1-0. 22-03-1903 COPA BARCELONABARCELONA-CATALÀ 4-2. 5-04-1903 COPA BARCELONABARCELONA-IBÈRIA 8-0. 13-04-1903 COPA BARCELONABARCELONA-IRISH 3-1. 19-04-1903 COPA BARCELONAHISPÀNIA-BARCELONA 0-1. 26-04-1903 COPA BARCELONABARCELONA-ESPANYOL 2-2. 28-06-1903 AMISTÓSBARCELONA-SALUT 2-3. 27-07-1903 AMISTÓSBARCELONA-MATARONÍ 8-2.
La temporada 1903-1904 fou més aviat discreta, i fou també la primera vegada que el club va jugar un partit internacional, contra l’Stade Olympique de Toulouse, al qual van guanyar per 3 gols a 2. hans gamper va penjar les botes per a dedicar-se per complet als seus negocis, però malgrat intervindrà en alguns partits.
Jugadors:
ALMASQUÉ II, COMAMALA A., COMAMALA C, DACOSTA, DENEL, DOMÈNECH, DURAN ELLERS, FLAQUER, FONTANET, ROMÁ FORNS, GARRIGA, MACKENCIE, MARIAL, MAS, NOBLE, ORTIZ POMBO, SANPONS, SANZ, VINYES, XIFRA i SHOOTER.
Partits jugats al camp de Can Sabadell:
4-10-1903 AMISTÓS BARCELONA-INTERNACIONAL 6-1.11-10-1903 AMISTÓSBARCELONA-CATALÀ 5-1.18-10-1903 AMISTÓSBARCELONA-IRISH 3-2.1-11-1903 AMISTÓSBARCELONA-X 7-0.8-11-1903 AMISTÓSBARCELONA-SALUT 2-0.22-11-1903 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-SALUT 10-0.29-11-1903 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-JOVENTUT 3-0.8-12-1903 AMISTÓSBARCELONA-ESPANYOL 1-3.11-12-1903 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-INTERNACIONAL 1-1.27-12-1903 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-CATALÀ 1-1.3-01-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-SANT GERVASI 10-0.31-01-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-SALUT 3-2.7-02-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-JOVENTUT 2-0.14-02-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-IBÈRIC 4-1.17-02-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-ESPANYOL 1-4.21-02-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-INTERNACIONAL 1-2.28-02-1904 AMISTÓSBARCELONA-X 4-0.13-1903-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-SANT GERVASI 13-0.27-1903-1904 AMISTÓSBARCELONA-ESPANYOL 0-1.3-04-1904 AMISTÓSBARCELONA-ESPANYOL 1-2.24-04-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-ESPANYOL 4-4.19-06-1904 AMISTÓSBARCELONA-SALUT 5-0.
A principis de 1905, el Futbol Club Barcelona va haver d’abandonar el camp i marxar a un altre lloc perquè els propietaris dels terrenys de Can Sabadell preveien urbanitzar-los. Així, doncs, en un moment de crisi esportiva pel club i de crisi social per la ciutat, es van traslladar a l’antic camp del desaparegut Futbol Club Hispania, en un solar sense edificar entre els carrers de París, Casanova, Londres i Muntaner.
Jugadors:
SOLER, MORRIS, VIDAL, QUIRANTE, HAMILTON, STANLEY, HARRIS, STEINBERG, PÉREZ, WHIL, MORRIS, BLACK i OSSÓ.
Partits jugats al camp de Can Sabadell:
24-09-1904 COPA SPORTSMEN'S CLUBBARCELONA-ESPANYOL 3-1. 26-09-1904 COPA SPORTSMEN'S CLUBBARCELONA-INTERNACIONAL 0-1. 26-10-1904 AMISTÓSBARCELONA-CATALÀ 0-1.8-12-1904 AMISTÓS BARCELONA-ESPANYOL 1-2.26-12-1904 AMISTÓSBARCELONA-STADE OLYMPIQUE DE TOULOUSE 4-0. 11-12-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-X 1-0.8-01-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-CATALÀ 6-0. 29-01-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-INTERNACIONAL 2-2.12-02-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-ESPANYOL 1-1.2-04-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-CATALÀ 1-4.7-06-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-INTERNACIONAL 2-1.21-06-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYABARCELONA-ESPANYOL 3-2.6-01-1905 AMISTÓSBARCELONA-VILAFRANCA 6-0.26-02-1905 AMISTÓSBARCELONA-CATALÀ 2-3.16-06-1905 AMISTÓSBARCELONA-INTERNACIONAL 3-1.
Durant els anys que el barça estigué a Nou Barris, foren presidents de l’entitat Bartomeu Terradas i Brutau (1901-1902), Paul Haas (1902-1903) i Arthur Witty (1903-1905).
I acabada aquesta història, qui pot continuar afirmant que Nou Barris no té història? Doncs en té de molt antiga, i fins i tot del Barça.Ricard Fernández i Valentí
↧
La creu de la Trinitat Nova
Fins que Mossèn Armengol va arribar el 1959, la gent anava a missa els diumenges a la Trinitat Vella o a Santa Engràcia encara que a molts els hi quedés lluny i s’haguessin de desplaçar per descampats i terrenys irregulars, polsegosos o enfangats els dies de pluja.
Al arribar el mossèn, una de les primeres coses que va fer va ser transformar el petit local destinat en principi a botiga, en l’església de Sant Josep Obrer. Com que hi cabia molt poca gent, encara que per les celebracions dels dies feiners era suficient, les misses dels diumenges s’havien de fer al carrer traslladant l’altar a la porta de la botiga i fer participar als fidels des del carrer. Com que no hi havia bancs, havien d’estar drets amb el que això significava per la gent gran. Per avisar que anava a començar la missa, el qui havia de fer d’escolà passava pels carrers tocant una campana. Això va durar fins que no es va construir el barracó, el juliol del 1960 i per no molestar el trànsit.
Degut al soroll i als nens que cridaven i jugaven, es va traslladar l’altar a un dels angles de la cruïlla del carrer de Palamós amb Via Favència on ja no molestava el pas de la gent i dels que no hi participaven a l’Eucaristia: s’aprofitava l’espai no urbanitzat (que ara és un espai enjardinat) que no interferís el pas pel carrer. En aquest indret es va col·locar una creu que encara hi és i que forma part de la història del barri i del naixement de la Parròquia.
Josep Maria Babí i Guimerà
↧
“TAPI”, que este mes hubiese cumplido 60 años
El que fuera el más rebelde de los músicos de su tiempo, el inconformista batería que tocó con algunos de los mejores grupos del momento, este mes de septiembre hubiese cumplido 60 años. Josep María Vilaseca Delgado nació el 17 de septiembre de 1952, en el barrio de Sant Andreu. Su familia materna era originaria de Santa Eulália, donde residió durante sus primeros años, en una calle cercana a la plaza del Virrey Amat. Nada sabemos de sus tiempos escolares. En edad más adulta residió en la Calle de Tapioles, del barrio del Poble Sec. De ahí le viene el apelativo de “Tapi”, con que era conocido dentro del mundo musical. En los años sesenta se movió en ambientes de vanguardia musical. Durante un tiempo tocó con un grupo llamado “Vértice”, el más perfecto exponente del sonido Rhytm&Blues de Barcelona.
Enamorado de la música, en 1969, entró como batería en “Màquina!”, el buque insignia de la música progresista catalana del momento. El origen fundacional de “Màquina!” fue a finales de los sesenta a través de Jordi Batiste y Enric Herrera, músicos que habían tocado con Jaume Sisa, que junto a Luici Cavanach, J. M. París y Josep María Vilaseca crean el citado grupo. De seguida obtuvieron un gran éxito. En 1971 grabaron el disco “Why?” donde se aprecia que suena muy diferente de los grupos de la época y da la impresión, cuando se escuchan sus grabaciones, que sean músicos de fuera. Cantaban en inglés, después de haber recibido influencias musicales de King Creamson o Brian Auger, entre otros. “Màquina!” actuaron en “Coconut”, la discoteca sita en Plaza de los Jardines de Alfabia, el 16 de abril de 1972. Por esa formación pasaron diferentes músicos hasta su desaparición a finales de 1972.
Màquina! en 1970 (Foto: Colita)
Tras la disolución de “Màquina!, “Tapi” encontró al guitarrista Miguel Ángel Núñez y ambos descubrieron que tenían las afinidades necesarias para unir fuerzas en un nuevo proyecto. Al apodo de “Tapi” añadieron las iniciales de Miguel Ángel Nuñez, MAN, y así sonó por primera vez “Tapiman”. La plaza de bajista fue adjudicada a Pepe Fernández, a quién “Tapi” conocía de su anterior etapa en “Vértice”. “Tapiman” grabó para EDIGSA, dos temas: “Hey you” y “Sugar Stone”, un fantástico manifiesto de su interés por el blues y el rock más enérgico. Tras la incorporación a filas del bajista entró en “Tapiman” Max Sunyer uno de los más prolíficos músicos catalanes, que también había tocado con “Vértice”. Con la nueva formación se grabó “Love Country” y “Wallking all along the life”, que algunos críticos de la época compararon con la sensibilidad del extraordinario trío “Crosby, Stills, Nash & Young”, considerados los inventores de un estilo musical basado en una perfecta sincronización vocal, y estilizados, armónicos y contundentes acordes y melodías con guitarras acústicas, que algunos compararon en popularidad con los míticos “The Beatles”. “Tapiman” era considerada la banda más enérgica del panorama musical de aquel momento. Por la prensa especializada aparecían numerosas reseñas de sus actuaciones. EDIGSA lanzó en mayo de 1972 un álbum con 10 canciones, con sonido de alto voltaje, donde actuaban los 4 integrantes. La portada fue una imponente calavera rosa sobre un fondo azul celeste, cortesía de Guillem París. El disco tuvo muy buena crítica. “Tapi” era considerado como uno de los mejores baterías del país. Max Sunyer, único músico que se consideraba su trabajo a jornada completa se replanteo la situación y abandonó la banda, ante las ausencias de ensayos de sus compañeros. Sin él, “Tapiman” siguió su camino manteniendo su esencia roquera, hasta su disolución.
A finales de julio de 1973, “Tapi”, ingresó en “Lone Star”, convirtiéndose en el sustituto de Luís Masdeu. Su adaptación fue rápida y efectiva. Tocaba la batería de manera ejemplar. Según para qué piezas musicales, su inclusión en el grupo, fue como una inyección de moral. Las actuaciones del grupo tomaban nueva fuerza y entusiasmaban a sus seguidores. En junio de 1975, decidió dejar el grupo y hacer otro relevo con Luis Masdeu. Se reincorporó, nuevamente a “Lone Star”, en el verano de 1977. Permanece un año más. Dentro de la citada cooperación se ha producido un LP en el que canta como solista y comparte autoría de las letras de canciones y algo más con Pedro Gene, quien vuelve a ofrecerle su colaboración. Es su mejor época como batería experimentado. Aportó a “Lone Star” lo mejor que llevaba dentro, golpeando fuertemente los tambores e imponiendo su peculiar ritmo platillero. También es verdad, que su irregular forma de vida, plantearía algún que otro problema funcional al grupo. Cuando los responsables de “Lone Star”, decidieron dejar el local de grabación, sito en la calle de Enric Casanovas, del barrio de La Prosperitat , en 1977, se lo quedó “Tapi”, para la misma función. “Tapi” lo convirtió en un nuevo estudio de grabación “Nova1”, donde grabaron varios componentes de “Los Diablos” y “Santabárbara”. Con posterioridad el local se lo quedó el prestigioso guitarrista Sant Picó.
“Tapiman” en 1979
Tras salir definitivamente de “Lone Star”, graba el EP “Sauce” y en 1979 retoma “Tapiman”, reflotándolo. Una casa discográfica de Madrid le edita “En ruta”, que incluye canciones como “El rock del furgón”. La aventura dura un año. En años siguientes sigue como batería de distintos grupos y artistas. Compagina su actividad musical con un negocio de hostelería. En su declive, soñador y evolutivo, mató el gusanillo musical tocando el piano eléctrico y cantando temas bailables por terrazas y pubs. Los últimos años residió en Platja d’Aro (Girona). Falleció en el Hospital” Josep Trueta” de Girona el 28 de mayo de 1996.
Roberto Lahuerta Melero
↧
↧
La YOUNG FUNDATION de Londres, de visita per l'Arxiu
Young Foundation és una fundació reconeguda internacionalment d’investigació i innovació social amb seu a Londres que té previst endegar un projecte per valorar el benestar i el poder de resistència dels joves en el seu entorn i el de les seves famílies.
Aquest projecte, dissenyat amb un nova metodologia, es durà a terme al barri de Roquetes, triat com a espai representatiu de Barcelona per als propòsits esmentats, de comú acord amb l’Ajuntament. Un altre barri triat a un altre país és a la ciutat de Malmöe (Suècia).
La comissió va realitzar una visita el passat dimecres 26 de setembre a la tarda on es realitzaren diverses sessions i/o trobades amb diferents entitats del barri. Una de les que s’han considerat necessàries per ser visitades per la comissió és el nostre Arxiu, el qual pot permetre ajudar a entendre l’evolució del barri i comprendre com és en l’actualitat.
Les representants de la Fundació, las londinenques Lucía i Nina, acompanyades pel regidor tècnic del Districte Ignasi Olivas, van ser rebudes pels membres del Consell Assessor Arnaldo Gil i Josep Maria Babí i van assistir molt complagudes a les projeccions que se’ls hi van fer, donant-los una imatge cabal de la evolució del territori i posteriorment del barri, des de principis del segle XX. Escoltaren atentament i demanaren esclariments a les explicacions que se’ls hi feia. Al final, reberen abundant material gràfic en forma de revistes i férem una petita sessió fotogràfica. En acabar marxaren cap al local de l’A.VV. de Roquetes.
Quan elaborin l’informe el presentaran a la Fundació i, un cop aprovat, el presentaran a la Comissió Europea la qual el farà públic.
Josep Maria Babí Guimerà
↧
El primer edifici de Roquetes
Aquest edifici ha complert cinquanta anys. És per tant un dels més antics del barri de Roquetes. A la primera imatge, de l’any 1962, està pràcticament sol enmig dels carrers de Jaume Pinent i del Pla de Fornells, encara sense urbanitzar. Al davant es veu el transformador que donava la llum al polígon de les Cases del Governador.
A la segona foto ja es pot observar el barri en plena transformació amb l’esvoranc de la rasa de la Ronda de Dalt al davant.
Finalment, a l’última, en colors, aquesta tardor, amb el burgit d’una zona que s’ha convertit en el principal accés al barri per la confluència de tres carrers des de la Via Favència i en un indret ple de comerços, basars xinesos i bars. Per cere, als baixos del nostre edifici va tancar el passat mes de juny una agencia d’una caixa d’estalvis, i hi ha un cartell que hi diu que s’ha traslladat al número 71 del carrer de Pablo Iglésias. Això no és cert, no hi ha hagut tal trasllat perquè en aquesta adreça ja hi és una altra agencia de la mateixa entitat des de fa molt de temps. Ha estat simplement una eliminació. Cosa de les fusions bancàries que comporten l’eliminació d’agències i llocs de treball en els temps turbulents que ens ha tocat viure.
A dalt de la carena ho contempla, immutable al pas dels temps, el Castell de Torre Baró.
Josep María Babí Guimerá
↧
50 ANIVERSARIO DE LAS INUNDACIONES DEL VALLÈS Y EL BARCELONÈS
Mucho Se ha hablado en todos estos años de tan tremendas inundaciones que asolaron estas comarcas de Barcelona. Pero poco de estos últimos, los que vivían en un barrio pegado al río Besós, el barrio de La Catalana.
Aquella trágica noche para tantas personas se llevó 7 vidas de ese pequeño barrio cercano al río. Ellos no fue por la riada que bajaba por el río Besós, fue por que como dice el periódico en su edición del 23/09/2012 "UN ALUD DE RUNAS, CADÁVERES, BARRO Y ÁRBOLES LLEGÓ HASTA SAN ADRIÁN DEL BESÒS ".
Todo esto hizo que el puente del tren que se construyo para llevar material de una central eléctrica y otra de ambos lados del río se taponase y el agua empezó a subir hacia arriba, en sentido contrario a la que bajaba.
Aquella noche quiso la providencia que se salvasen algunas personas de las que allí vivían, algunas son parte de mi familia y otra gente conocida que a partir de algunos días después formaron parte de Nou Barris.
25 de septiembre del 62
Mi suegra se asustaba mucho de las tormentas , por lo que aquel día estaba pasándolo muy mal y no podía dormir , eso les salvó la vida .Le decía a mi suegro que se escuchaba un ruido muy raro cerca del río y gritos , mi suegro ya cansado de escucharla se levantó y salió a la calle para ver qué pasaba .Al abrir la puerta y mirar hacia la plaza que tenían delante no veía nada más que el agua de la lluvia , se dispuso a encender un cigarro ya que estaba levantado antes de volver a acostarse y en ese poco intervalo de tiempo al mirar hacia el mar vio subir el agua hacia las casas.
Solo le dio tiempo de coger a mi cuñado en brazos y decirle a su mujer que cogiera a la niña (mi mujer) y salir corriendo, al salir a la calle el agua ya les llegaba por la cintura. Se dirigieron hacia la vía del tren que pasaba por donde hoy está ese bloque grande de la Mina que da a la Ronda Litoral, allí estaban más altos .Mientras subían mi suegro vio que un vecino llevaba a sus dos hijos, uno de cada mano pero uno se le resbaló y no pudieron hacer nada por el .Otros vecinos se subieron a los arboles salvando así sus vidas.
La cosa no llego a mayores pues al final reventó la vía del tren dejando pasar el agua de la riada .Mi suegro se dirigió a la fábrica de motos que había al lado, creo que era La Bultaco, pero no estoy seguro, allí llamó a la Guardia Civil para decir lo que pasaba y él fue quien llamó al periodista Soler Serrano pues escuchaba siempre sus programas de las cosas que pasaban por España pensando en que pudiera ayudar en algo.
Fueron muchos los que se aprovecharon de aquella gente y del dinero que se dio para que pudieran salir adelante .Dicen que alguna de la misma gente que se puso allí para cuidar y vigilar que eso no pasase se quedaba directamente el dinero que llevaba la gente. Algunos habían pertenecido a unos cuerpos del Estado aunque ya estaban expulsados vete tú a saber por qué y se les dio trabajo en esas fabricas que estaban a los dos lados del río, Hidroeléctrica de Cataluña y Enher.
Lo perdieron todo, solo les quedó lo puesto .Hidroeléctrica les cedió unos días dentro de la fabrica un sitio donde poder vivir y les dio algo de dinero para poder comprarse ropa y cosas de primera necesidad. De las familias que trabajaban en esa empresa, 10 vinieron a vivir al barrio de La Guineueta con sus esposas e hijos, con lo cual, fueron de los primeros pobladores de este barrio pues los pisos que les dieron no estaban terminados, sin luz ni agua .De esos 3 bloques que les dieron a toda prisa no queda nada más que uno pues son los bloques que estaban delante del antiguo colegio Francisco Franco, en la C/ Rebeco (Isard). Así que hoy puede que en Canyelles viva algún@s de aquellos supervivientes a la catástrofe pues al tirar los bloques les dieron allí piso.
Cuando le preguntaban a mi mujer que entonces tenía 2 años y 3 meses que de quien era el vestido que llevaba decía "antes era de una niña, ahora es mío ".En la edición del Periódico antes citada se dice "La distribución de ayuda se hizo sin transparencia, prevalecieron las ayudas a las personas con poder, y a los dirigentes y especuladores sociales no fueron procesados.
Valga esto como un pequeño homenaje a aquella gente que murió en la parte baja del río, así como a tod@s la demás y no recibieron ningún tipo o casi ningún tipo de ayuda olvidándose de ellos con prontitud.
Diego Ortega Tamayo
Socio de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris
↧
LA GRAN CACERA
No parlarem de la què ha fet córrer rius de tinta i que va celebrar a Bostwana un molt conegut personatge públic l’abril d’ aquest any, sinó d’una altra amb molta més transcendència social .
Pel juny del 1973, els habitants de Ciutat Meridiana, barri nou de trinca i vell de defectes, tingueren una idea molt original: com que hi proliferaven formosos exemplars de Rattus novergicus decidiren celebrar una cacera amb premis pel qui presentés l’exemplar trobat de major pes un cop comprovat aquest en les preceptives balances de plat.
L Ajuntament, sempre disposat a fúmer enlaire qualsevol festa popular crítica, s’havia dedicat el dia abans a desratitzar, però hi havia massa “material” per acabar amb tot.
A la fotografia veiem la guanyadora que va caçar un magnífic exemplar de mig quilo, subjectant el trofeu per la cua.
Josep Maria Babí i Guimerà
(Amb un record pel mestre Huertas Clavería)
↧
↧
Una visita molt entranyable
El passat dijous dia 11 a l'Arxiu ens van venir a visitar el nostre antic col·laborador Vicenç Bassachs acompanyat de la seva dona, la María. Tots
Tal i com es pot apreciar en aquesta fotografia, mantenen un aspecte excel·lent, i en la seva visita van comprovar per ells mateixos en quin estat es troba el nostre local i com hem guanyat en qualitat i servei.
En la seva breu estança el Ricard va aprofitar per a obsequiar-los amb un exemplar dedicat del seu llibre sobre la història dels transports a Nou Barris, i el Roberto també amb un altre exemplar dedicat però del seu llibre sobre els cinemes de Nou Barris.
Gràcies al Vicenç i a la María , aquella tarda va ser força més agradable i entranyable. Tots dos, socis fidels de l’Arxiu malgrat les distàncies, donen molts records a totes aquelles persones que han tingut el plaer de conèixer-los.
Gràcies per la vostra visita i fins aviat!!!
↧
Els Tallers del Nord (1947)
De fet el seu nom oficial era “Talleres Generales de Material y Tracción de la Estación de San Andrés”. Així mateix. I amb majúscules.
Els primitius tallers foren bastits a la segona dècada del segle XIX per donar servei a la línia Barcelona-Saragossa, impulsada pels germans Girona, que tenia l’origen a l’Estació del Nord i que va arribar a la capital de l’Aragó el 1861.
Encara que els de més edat recordem les grans naus que hi havia al costat muntanya de l’avinguda Meridiana (i que anaven del què avui són els carrers de Torrent de Can Piquer/Río de Janeiro fins als de Rosselló i Porcel/Garrofers), pocs, llevat de veterans treballadors dels tallers, sabíem el què hi havia i tot allò que s’hi feia a dins.
La progressiva electrificació va introduir les grues-pont capaces d’aixecar una locomotora sencera, que pesava entre 3000 i 5000 tones –o les seves parts més pesades, com la caldera- i las màquines-eina, amb motors independents. Això va produir una distribució més racional dels tallers per poder ser aprofitades aquestes millores de cara a la major optimització del material ferroviari, doncs no calia canviar de taller per realitzar les diferents operacions.
Locomotores penjades de cadenes d’una gran grua pont operada des d’una cabina (vegeu-la a dalt de tot de la grua), d’altres en procés de reparació i/o revisió (encara que no tinguessin cap averia, s’havia de fer una revisió exhaustiva de tot el material cada 4-5 anys), sobre els fossats d’entrevies.
Aquests tallers, juntament amb els de Valladolid foren els més grans d’Espanya a la seva època. La progressiva electrificació de la xarxa ferroviària va provocar el seu tancament a final dels anys 70. Quan van ser enderrocats, es va construir al seu lloc el Parc Esportiu de Can Dragó, en el tram comprés entre el camp del C.F. Alzamora i el bosquet amb la quadriga d’en Gargallo que corona un turonet cobert d’herba però farcit amb la runa dels edificis enderrocats. Avui dia, aquesta part del territori pertany al barri de Porta.
Josep Maria Babí Guimerà
↧
OCTUBRE. Inauguració popular d’un nou institut
El 20 d’octubre de 1976, l’Associació de Veïns de Nou Barris va fer una inauguració popular i simbòlica del nou Institut de Batxillerat Sant Andreu-Valldaura, que va incloure un professorat triat pel mateix veïnat, essent així una experiència pilot que el Ministeri d’Educació i Ciència no va acceptar. La materialització d’aquest equipament educatiu tant necessari per al districte s’aconseguí gràcies a les constants pressions socials mitjançant peticions a les diferents administracions, tancades i manifestacions.
El nou institut s’erigí sobre els terrenys de l’antiga fàbrica Harry Walker, havent de suspendre les obres d’un altre centre que s’estava executant en terrenys de RENFE-Meridiana, els fonaments del qual tot just s’emplaçaven allà per on havia de passar la futura avinguda de Río de Janeiro i després d’haver invertit dos milions de pessetes. Inicialment, el conjunt arquitectònic el formaven un conjunt de barracots que donaven cabuda a 640 alumnes, quan la demanda era de 2.200. Anys després es va fer l’ampliació i l’edifici definitiu que ens ha arribat fins els nostres dies.
↧
Salvem el xalet de la Trinitat
Entre els carrers d’Aiguablava i Palau-Solità i l’avinguda de Vallbona es poden contemplar les runes de l’antic xalet de la Trinitat. Aquestala Guerra Civil
Des de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris es reclama la seva preservació per a la memòria històrica del barri i com a patrimoni històrico-arquitectònic del districte, tot atorgant-li algun tipus d’ús social o municipal que garanteixi la seva rehabilitació.
Ricard Fernández i valentí
↧
↧
Locomotora "Santa Fe" als Tallers de RENFE-Meridiana
La foto és de l’any 1965. Observem la façana dels Tallers de RENFE-Meridiana (antuvi Tallers del Nord), i una majestuosa locomotora de vapor “Santa Fe” (ex-MZA) a punt d’entrar en servei.
Se’n deia així perquè aquestes locomotores tenien una disposició d’eixos 1-5-1 i la primera que es va construir ho va ser pel ferrocarril “Atchison-Topeka-Santa Fe”, abreviat com a “Santa Fe” i que va ser un dels més llargs dels Estats Units.
La primera locomotora va sortir dels tallers de “La Maquinista Terrestre y Marítima” de Sant Andreu l’any 1942, se’n van arribar a construir 22 unitats i era la segona més potent d’Europa. El cert és que cada país encarregava a les companyies constructores les màquines amb unes característiques específiques. Així, per arrossegar trens de mercaderies de 600 tones a 30 Km/h , salvar rampes pronunciades i poder consumir alhora carbó de mitjana qualitat com el que es produïa a Espanya en aquella època es van encarregar aquests tipus de màquines que pesaven 140.000 quilos.
En els últims temps el carbó va ser substituït per fuel que s’injectava directament al cremador de la caldera. El tènder podia carregar 8 tones de combustible i 28 d’aigua. L’indicatiu que la locomotora cremava fuel era la lletra F que anava al rètol vermell que portava a la part davantera després del les xifres que indiquen el número d’eixos (en la nostre màquina, 1 eix davanter, de guia, i 5 motrius: 1-5-0) i els darrers eren el número d’ordre de fabricació. Cada roda motriu feia 1.52 metres de diámetre.
La progressiva electrificació i la posada en servei de locomotores dièsel a partir dels anys 50, va fer que els trens de vapor quedessin destinats a recorreguts de llargues distàncies. La última locomotora de vapor es va apagar a l’any 1974 a l’estació de Vicálvaro (Madrid) pel llavors príncep d’Espanya.
Malgrat que es tracti d'una simulació digital, podeu veure circular una Santa Fe clicant a l’enllaç http://www.youtube.com/watch?v=JACdn5ssJrM. Una Santa Fe en perfecta estat de conservació, es troba al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú.
Josep Maria Babí Guimerà
↧
La Via Favència: quatre imatges, quatre èpoques
Principis dels anys 1960. Gran bosc elèctric, torres d’alta tensió i línies telefòniques.
1979. Edificis emblemàtics: el mercat de Montserrat, el camp del C.F. Montañesa, els cinemes Trindad i Favencia, l’escola Cardenal Cisneros, els tallers del metro, el “bloc fantasma”, la creu de la Trinitat Nova… Les torres ja no hi son. S’endevinen encara els antics barrancs.
Anys 80. Esclarida. A punt de començar les obres de la Ronda de Dalt.
.JPG)
2012 (en l’actualitat). La Ronda de Dalt, soterrada a trossos, deixa veure els budells per sota l’avinguda Meridiana, farcits de vehicles que entren i surten del Nus de la Trinitat.
Josep Maria Babí Guimerà
↧
DELMIRO DE CARALT Y NOU BARRIS
Durante el año 2012, por parte del Arxiu Històric Roquetes Nou Barris, se están realizando diferentes actividades relacionadas con el mundo de la Cinematografía y muy especialmente sobre los cines de barrio.
Una lluviosa mañana del 12 de octubre, uno de nuestros socios, Jordi Sánchez, realizó, dentro de los actos de la Festa Major de Vilapicina i la Torre Llobeta, una extraordinaria exposición, que con el título “Centenari del Passatge de Santa Eulàlia”, se hacía referencia a la vinculación al barrio de la familia del pintor Ramón Casas. Se colocó una placa, en el Passatge de Santa Eulàlia esquina a Escocia, como homenaje de los vecinos de aquella zona. El acto contó con la exposición en unos paneles de la historia de aquellas calles. La exposición estuvo muy bien documentada con todo tipo de fotografías, planos, historia de las calles, datos biográficos de algunos de los protagonistas, etc.
Revisando los paneles observé que entre los personajes citados estaba Delmiro de Caralt, nombre que a mi me sonaba por estar relacionado con el mundo de la Cinematografía. Días más tarde, solicité ayuda a Jordi Sánchez, en relación a la vinculación del citado señor con Nou Barris. Muy amablemente me facilitó datos que desconocía, y que unidos a otros datos biográficos paso a exponer a continuación:
Delmiro de Caralt i Puig
Nació en el Paseo de la Bonanova, de Barcelona, el 19 de junio de 1901, en el seno de una muy acomodada familia dedicada a la industria textil. Estudió Peritaje Mercantil y Dirección de Industrias Textiles y Tintoreras. Hasta 1920 trabajó en los negocios familiares. Cuatro años más tarde inició, sólo por afición, lo que sería el núcleo de su colección bibliográfica, que andando el tiempo había de convertirse en la biblioteca privada de libros especializados en cine más importante de España. Socio del Centre Excursionista de Catalunya, realizó en dicha institución la mayor y más reputada parte de su producción de cine aficionado, documental y de ficción, que le ocupó esporádicamente de 1925 a 1964. En 1937 participó en la creación de la Unión Internacional de Cinema Amateur, de la que fue el representante de España hasta 1971. En 1972 hizo donación a la Fundación Mediterráneo de su ya importante biblioteca especializada, que incluía fototeca, una colección de carteles, una de las hemerotecas mejor surtidas de España y un interesante conjunto de aparatos precinematográficos. Siguió al frente de su biblioteca hasta el fín de sus días. En 1985 se creó un Patronato entre la Fundación Mediterráneo, el Departament de Cultura de la Generalitat i su familia. Desde hace unos años la considerada como la biblioteca de cine más importante de España y una de las más importantes de Europa es conocida como biblioteca de la Filmoteca de Catalunya i de Cinema Delmiro de Caralt.
Masía de Can Garrigó (1959)
Vinculación con Nou Barris
Su madre, María dels Àngels Puig era prima segunda del pintor Ramón Casas, cuya familia era propietaria de amplios terrenos por la zona de Santa Eulàlia. María dels Àngels Puig era propietaria de todos los terrenos de Can Garrigó, incluida la masía del mismo nombre, y los terrenos que iban desde la actual Meridiana hasta la calle de Emili Roca. En 1902, al enviudar, comenzó a parcelar y a vender parte de sus terrenos. Falleció en 1947, y su hijo Delmiro se quedó con todos los terrenos de la familia en Vilapicina que todavía no habían sido vendidos. Delmiro de Caralt realizó una protesta, ante las autoridades municipales, sobre la construcción del barrio del Congreso, ya que incluía una afectación a unos terrenos suyos de Vilapicina. En 1964 solicitó permiso de construcción de viviendas para la parcela comprendida entre las calles de Riera de Horta, Santapau, Emilio Roca y Escocia. Al morir, el 28 de noviembre de 1990, todavía poseía diversas propiedades en aquella zona, como era la propiedad de la Plaza Garrigó , planificada en 1896, usada por vecinos, pero mantenida en propiedad por su familia. Tras su fallecimiento, al no tener descendencia directa, su propiedades pasaron a su sobrino. El 7 de junio de 2002 el Ayuntamiento expropió forzosamente la plaza para la construcción de un aparcamiento subterráneo.
Roberto Lahuerta Melero
↧
IGNASI IGLÉSIAS I PUJADES
Sepulcre d'Ignasi Iglésias, al Cementiri de Sant Andreu
Aquests dies dedicats al record dels familiars i amics desapareguts, caminant pel Cementiri de Sant Andreu vaig passar pel davant de la tomba d’Ignasi Iglésias, que no deixa d’ésser un conveí més. Vaig creure necessari dedicar-li un pensament des d’aquest blog, més que res perquè els més joves sàpiguen qui va ser i què va representar envers la urgència del problema dels retirs obrers, l’aprovació del Projecte de Llei de Previsió del Treball.
Ignasi Iglésias i Pujades (Sant Andreu de Palomar, 19 d’agost de 1871 – Barcelona, 9 d’octubre de 1928) fou un poeta i dramaturg vinculat amb el moviment modernista. El seu pare era maquinista de la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Al carrer on va néixer, el carrer de l’Ordre (que avui porta el seu nom), la meitat de veïns eren empleats dels tallers d’aquella companyia. El 1884 el seu pare fou traslladat a Lleida i allà va marxar l’Ignasi amb tota la família.
En la seva època d’estudiant a Lleida, ja va començar a escriure obres de teatre, representar-ne i fins i tot pintar decorats. Retornat a Sant Andreu als 17 anys, es matriculà, contra la opinió del seu pare que volia que fos enginyer, a la Llotja de Mar on fou company d’Isidre Nonell i de Joaquim Mir, entre d’altres. En aquells temps, l’Ignasi compartí les seves aficions pictòriques amb les literàries i periodístiques, arribant a fundar diverses publicacions de caire catalanista. No obstant, l’art dramàtic es fa present en la evolució de la seva obra i al llarg de la seva adolescència artística s’anirà manifestant la que serà la base de la seva obra posterior: la oposició entre el món dels humils (els obrers) i el dels rics.
Sepulcre d'Ignasi Iglésias, davant d'una agrupació de nínxols assolellats
Les influencies que li vingueren del modernisme que s’estengueren com a moviment literari, tractaven de treure la decadència en què es trobava la societat catalana per la pèrdua del seu caràcter propi i genuí. Aquesta idea només podia venir d’Europa i la revifalla del teatre català només podia ser possible amb l’adopció dels cànons dramàtics del teatre, el pensament franco-alemany del moment (Nietzsche, Zola…) i el naturalisme: Íbsen, Tolstoi… L’Ignasi es formava una cultura literària llegint obres d’aquests autors estrangers (“aleshores de tendències pernicioses” ens diu mossèn Clapés).
El seu naixent reconeixement públic es va veure estroncat per l’estrena de L’Argolla el 1894que, per la seva temàtica (una relació incestuosa) i la actitud moral i la filosofia que expressava contraries a la malfiança burgesa i a la repressió social que es vivia, originà el seu allunyament de l’escena barcelonina i el reduís a treballar amb societats locals o provincials.
El seu ideari reflecteix molt bé la situació dramàtica en que vivia el món obrer: El cor del poble i, sobretot, Els vells. Amb el temps evoluciona: el seu teatre prioritza l’emoció per sobre dels problemes, passant-los de particulars a col·lectius i contraposant els instints de l’home amb el deure de guanyar-se la vida. Amb Les Garses, el noucentisme ja afermat, defensa ja valors burgesos i desapareixen aquells valors espontanis i radicals.
Amb la Setmana Tràgica (1909), culminà aquest canvi d’actitud i els gustos del públic. Els arguments d’Iglésias ja no interessen com abans. Els anys entre 1911 i 1928 foren de desorientació artística: les seves estrenes ho foren amb la dificultat de trobar local i no fou aliena l’aparició del cinema. Condicionat per les exigències dels empresaris, el seu teatre, allunyat del seu transcendentalisme anterior, deriva cap a comèdies costumistes.
Casa natal d'Ignasi Iglésias
Els darrers anys transcorren apartat del món de l’escena, envoltat d’altres autors modernistes. Però encara rebé la consideració del Govern Francès que, al 1921, li atorgà la Creu de la Legió d’ Honor i obtingué un èxit que fou el colofó de la seva exitosa carrera teatral: l’any 1926 estrenà al teatre NovedadesLa llar apagada, que presenta el drama d’un matrimoni que no pot tenir fills. Aquest drama presenta sobre els altres més matisos, riquesa de llenguatge, emocions i una intensitat més humana que en tots els anteriors. Es va representar més de cinquanta vegades al Novedades i fora de Barcelona.
El Febrer del 1927 se li reté un gran homenatge ciutadà per la seva aportació al teatre català amb representacions extraordinàries de les seves obres, concerts de sardanes i audició de l’Orfeó Gracienc.
El 9 d’octubre de 1928, “el poeta del poble” morí sobtadament al seu domicili del passeig de Sant Joan.
Temps a venir l’Institut Nacional de Previsió concedí “A Don Ignasi Iglésias, autor del drama social “Els vells”, la Medalla d’Or de la Previsió Social ”.
Dos anys més tard, el diumenge 12 d’octubre del 1930, segon aniversari de la mort del poeta, foren traslladades les seves despulles a la tomba definitiva del Cementiri de Sant Andreu del Palomar que, al poc, quedà completament colgada de flors i després, la comitiva es dirigí a la casa número 37 del carrer de l’Ordre on va néixer Ignasi Iglésias. Allà, l’Orfeó “L’Eco de Catalunya” interpretà “El Cant de la Senyera ” i es descobrí una làpida costejada pels mateixos veïns del carrer que assenyala la casa on va néixer el poeta. Se li va donar el seu nom al carrer i s’obrí una escola que també porta el nom d’Ignasi Iglésiasal passeig de Torras i Bages. Gairebé al costat del domicili es fundà l’any 1982 i sota el nom d’Arxiu Històric de Sant Andreu de Palomar el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias que, cada any, el primer diumenge d’octubre, promou una ofrena floral (a la que s’uneixen altres entitats de Sant Andreu) a la tomba del mestre.
Josep Maria Babí Guimerà
↧
↧
NOVEMBRE. L’Olimpíada Popular de 1973
Durant els quatre diumenges del mes de novembre de 1973, el Centre Social Roquetes (creat a l’any 1968) va celebrar una olimpíada popular enmig de la Via Favència, aleshores encara en construcció. Hi van participar 300 joves, que van fer diverses proves d’atletisme sobre aquell descampat de terra i escombraries.
El motiu d’aquesta activitat popular va ser posar de manifest la manca d’equipaments esportius al barri de Roquetes. Tan sols hi havia una escola esportiva, amb bones instal·lacions però de caràcter privat i tancada al barri: la Brafa, pertanyent a l’Opus Dei. Precisament va ser el Centre Social Roquetes qui li va demanar que deixés les seves instal·lacions per a celebrar l’Olimpíada Popular reivindicativa, però aquesta escola els ho va denegar, motiu pel qual ho van acabar fent sobre la Via Favència, envoltats pels blocs de l’Obra Sindical del Hogar i els cables d’alta tensió.
↧
El Castell de Torre Baró, una visió inèdita
La fotografia esta presa amb zoom desde l’altra costat del torrent de Tapioles, és a dir, des del nucli de Can Cuiás, ja al terme municipal de Montcada i Reixac, entre l'escola Ginesta i l'estació del metro de la L11.
Al davant hi tenim els blocs de vivendes de l’avinguda dels Rasos de Peguera, a Ciutat Meridiana i a dalt de tot, presidint el paisatge, el Castell. És primavera, el verd i el groc de la ginesta així ho proclamen.
Josep Maria Babí Guimerà
↧
MÁS PELÍCULAS EN NOU BARRIS
Gracias a nuestros colaboradores y amigos van apareciendo nuevos títulos de películas, que, en algunas escenas, han sido rodadas en territorio del actual Nou Barris. Estas son las nuevas aportaciones:
En la película “Razzia” (La redada), de José Antonio de la Loma, director que ha trabajado en varias ocasiones en nuestros barrios, aparece una escena que ha sido rodada en el antiguo canódromo Meridiana. Fue realizada a inicios de la década de los 70, y también aparecen otras imágenes de zonas de Barcelona que hoy en día han desaparecido.
Una parte del rodaje de “Biutiful”, de nuestro internacional Javier Bardem, según palabras de un colaborador y amante del cine, se rodaron en interiores de la calle de Canyameras.
En la película “Cerca de las estrellas”, de César F. Ardavín, la mayor parte de las escenas se desarrollan en una terraza de la parte alta de la Via Favència, lo que correspondería en la actualidad en una zona cercana a la rotonda con la Via Júlia. Está rodada a inicio de los sesenta y se pueden distinguir las ferias y atracciones que se colocaban durante algunas festividades en aquella zona.
También hay que destacar un magnífico documental titulado “72 horas. Autonomía obrera en la Barcelona de los sesenta”, dirigida por Oriol Murcia y que fue estrenada en el cine Girona el 11 de abril de 2012. Sobre este documental se hablará más en profundidad, más adelante. Sin desvelar la temática del documental hay que citar que aparecen imágenes de la zona de Barcinova en la Guineueta.
También se aprecian imágenes del mirador de Torre Baró en la película “Tengo ganas de ti”, la segunda parte de la exitosa producción “A 3 metros sobre el cielo”. “Tengo ganas de ti”, fue dirigida por Fernando García Molina e interpretada, principalmente, por los mismos actores que en la anterior película.
Tenemos pendiente encontrar una película donde se aprecia imágenes del Pont del Dragó, que hace función de paso fronterizo, utilizado tras un robo y huida de sus protagonistas.
Roberto Lahuerta Melero
↧